Es planteja la necessitat de realitzar aquest projecte, com a resposta a les inquietuds interiors d’una societat que necessita mirar dintre seu, per esbossar-se contínuament com a ésser humà, ja que d’alguna manera s’ha pretés construir una memòria global única que exclou qualsevol signe de segell propi. Per aquest motiu reivindiquem la memòria individual, com una manera de no oblidar el que som o hem sigut en les diferents etapes de la nostra vida.
Per començar aquest viatge bergsonià necessitem tenir una percepció del present, ja que serà a partir d’aquest quan prendrà forma el nostre record. Així com l’ombra al costat d’un cos pendrem conciència dels lligams tan forts que uneïxen present-passat.
A l’hora de construir el concepte de memòria individual ens hem servit de fotografies pertanyents a un passat, en les quals , els personatges que hi apareixen han quedat desprovistos del seu cos físic i s’han convertit en ombres. Aquestes s’han superposat esdevenint així diversos nivells d’estrats que ofereixen una nova dimensió del temps a la pintura.. L’estrat més llunyà representarà aquelles persones que van morir, o van desaparéixer de les nostres vides, en canvi, l’estrat més pròxim estarà format per aquelles que romanen al costat de nosaltres. Concretament els personatges d’aquest estrat s’ha resolt plàsticament, mitjançant la superposició de vestits retallables adherits a la superfície del paper; com una manera de no voler desposseir-se d’eixe passat, però amb la contradicció de no reprimir el record perquè en moltes ocasions provoca dolor.
Aquesta dualitat memòria–oblit marcarà totes les obres, que sempre navegaran entre ser recordades o oblidades.
Lídia Oliver