Estic paralitzada de por, de terror, el meu cos es troba immòbil, inert, en aquests moments no puc cridar, no tinc veu. Em mire a l’espill i veig un rostre esmorteït i uns ulls endormiscats, les parpelles fan un esforç sobrehumà …
El silenci és ensordidor i emmig d’eixe blanc, un crit silenciós: la llàgrima. Humida, salada, rabiosa, impotent, i ferida. Una vegada que comença no para de brollar a l’espera de ser rescatada, eixugada, eliminada, però per davant de tot entesa.
Simbolitzada pel fil roig travessa el paper rugós amb una agulla, i el ferix sense retorn.
Després d’una llàgrima les imatges canvien, es tornen térboles, difoses, salades i humides però a qui més canvia una llàgrima és a l’ésser que la plora: ni el dolor, ni l’amistat, ni l’amor, ni la llum tornen a significar el mateix.
Lídia Oliver
